Els videojocs, i ho dic en general, siguin RPGs de 500 hores, arcades petits amb una senzilla mecànica o jocs narratius per jugar d’una tirada, tots ells, a nosaltres com a videojugadors ens generen emocions, i aquestes seran diferents segons el nostre propi estat d’ànim.
Potser és una obvietat (ho és), però quants cops no us ha passat que heu agafat un joc amb ganes i no us ha entrat? No ha acabat de ser el vostre joc per aquell moment determinat de la vostra vida, i possiblement, setmanes, mesos o anys més tard, heu tornat a jugar-lo, i us heu enganxat a ell com una droga?
Doncs sí, això passa, i també passa amb el jugador objectiu, a la nostra família de Joc Creuat, som videojugadors i videojugadores molt diversos, l’Albert no suporta els jocs narratius espessos (hola Disco Elysium) i a mi em donen la vida, La Clara i la Susana gaudeixen amb els ensurts, la sang i fetge i del patiment en general que provoquen els jocs de terror, i els que em coneixeu, ja sabeu que no m’hi trobareu allà.
Com a jugadors, els nostres gustos, com el nostre estat d’ànim, també varia. Jo m’hi he tirat al fang com un garrí durant anys per jugar el darrer Call of Duty i ara em costa Déu i ajuda posar-m’hi, l’edat i els reflexos tampoc ajuden, per què no dir-ho.
El que mai m’he considerat és un gran jugador de JRPGs, n’he jugat alguns dels més clàssics, però no és el meu estil, si hagués de definir-me per algun.
Ressenyar un joc de més de 100 hores de contingut és una responsabilitat molt gran, si a més és el nou joc dels reis del JRPG ho és encara més.
Per què avui, amics i amigues toca parlar de la nova joia d’Atlus, Metaphor: ReFantazio.
I no voldria deixar-ho pel final, avui us parlaré d’un dels millors jocs de l’any i ferm candidat a emportar-se el GOTY d’enguany.
Deia que no soc un gran fan dels JRPGs i ho diré de la manera més honesta possible, no he jugat més que unes poques hores Persona 5 i Persona 3 i no he tastat els Shin Megami Tensei, en canvi, però, amb Metaphor: ReFantazio he caigut de quatre potes.
Avui entenc tots els elogis que s’ha emportat Atlus durant anys i per què són els reis d’aquest gènere.
A Metaphor: ReFantazio deixem de banda el realisme màgic que envoltava la saga Persona i ens endinsem en un món de fantasia medieval fantàstica.
Intentaré no fer cap spòiler i parlaré únicament del plantejament de la història inicial, ens trobem al regne d’Eucronia, una terra basada en un sistema monàrquic on conviuen diferents races amb grans desigualtats, un sistema eclesiàstic autoritari i l’amenaça constant d’unes perilloses criatures anomenats Humans, una mena de monstres que semblen sortits dels quadres d’El Bosco.
En aquesta societat dividida, la mort del rei a mans d’un dels seus homes més propers genera el caos absolut. La successió del rei passa a convertir-se de cop i volta en una mena de concurs de popularitat màgic en el que el nostre personatge, un jove elda, una de les races més menyspreades, haurà de guanyar-se a la ciutadania i acabar amb la maledicció que recau sobre el príncep hereter a qui tothom creu mort. La tolerància, el classisme o el racisme són temes cabdals del joc.
En aquestes aventures, i com a bon RPG, ens trobarem amb molts aliats, ben definits i cadascun amb una gran història al darrera que ens ajudaran a portar a terme la nostra missió.
El sistema de Metaphor: ReFantazio es basa en els relacions amb els nostres companys, així com d’altres personatges que d’una manera o altre ens trobem durant el nostre camí de l’heroi. Però tan important com les relacions, ho és la gestió del temps, els dies aniran passant i podrem realitzar diverses accions o missions secundàries conforme avança el temps fins arribar a certes dates importants en la trama de la història.
Per mi, sovint, els JRPG tenen un problema, la quantitat de missions i tasques a realitzar és tan gran que acabo perdent-me en aquestes i oblidant per complet de què es tractava la missió principal o per què el meu personatge hauria de tenir pressa a fer les coses. Amb Metaphor, com ja passa amb la saga Persona, la gestió del temps es porta a terme de manera molt elegant i farà que sempre tinguem present quin és el nostre objectiu.
Si la història del joc és bona, que ho és i molt, com ho seria una bona novel·la o un bon anime, no hem de menystenir el sistema de combat. El joc fa servir un sistema d’arquetips a mode de classes dels nostres personatges, pràcticament en qualsevol moment del joc podrem anar canviant les classes del nostre equip de quatre personatges jugables segons la dungeon o l’enemic amb el que ens enfrontem. La llista de classes és molt llarga i hi ha diverses variacions de cada tipus que anirem desbloquejant a mesura que avança la història i la relació amb els personatges. A més hi ha un sistema de sinergies que farà que hàgim de tenir en compte sempre quin tipus d’arquetip farem servir i com es complementarà amb els seus companys. Es tracta d’un sistema per torns, clàssic en aquest sentit, però amb una profunditat immensa.
Cal destacar també la seva banda sonora, una de les més èpiques que recordo en un videojoc, no sé si a vosaltres també us en surten, però jo tinc el meu TikTok plegat de gent reaccionant a la melodia dels combats de Metaphor. Em trobareu als peus de Shoji Meguro, compositor de la banda sonora del joc que sap acompanyar amb mestria els diferents moments de la història.
En definitiva, un dels millors jocs que he jugat mai, de ben segur, el millor joc gran que he jugat aquest any i un JRPG que tot i la seva durada, és molt accessible, de seguida la seva història i el seu sistema de combat us enganxarà, tant si sou fans del gènere com si no.
Es troba disponible a PC, Xbox Series i PS5, i com a nota, a Steam Deck es juga perfectament.
Ens el trobarem a la gal·la dels CreuaGOTY cap a finals d’any? Doncs… és molt probable 😉.
