De videojugadors n’hi ha de molt tipus i uns bons exemples els tenim a la varietat de col·laboradors d’aquesta casa.
Hom pot ser un jugador casual, agafar un comandament a casa d’un amic i jugar una partideta de Mario Kart; també pot ser un addicte (en qualsevol de les seves afeccions) a un joc competitiu com pot ser un LoL o un Valorant, o una persona que gaudeix de la serenor que provoquen els cuquijocs com Stardew Valley o Unpacking, no ens oblidem tampoc dels amants dels triple A, sempre amb els seus 80 € preparats per gaudir de l’enèsim pelijoc amb gràfics hiperrealistes.
De videojugadors n’hi ha de molt tipus, sí, i de jocs també.
Avui, però, toca parlar de la gran festa del videojoc independent, l’IndieDevDay, l’esdeveniment de referència de la indústria del videojoc indie del sud d’Europa.
Hem fet una enquesta a X (la xarxa social aquella dels bots amb fotos sense roba IN BIO i feixistes) i hem preguntat quin és el primer joc indie que recorden. Els resultats són sorprenents:
- Fez (2012)
- Insomnis (2022)
- Limbo (2011)
- Doritos Crash Course (2010)
- Detention (2017)
- Splosion Man (2009)
- Wik Fable of Souls (2004)
- Braid (2008)
Faré trampes i esborraré la resposta del nostre amic Pablo Navarro (Rawrlabgames), que d’això en sap i molt.
Molts podríem dir que els jocs indie van començar a principis dels 2000, l’arribada de Steam o la plataforma Xbox Live Arcade a Xbox 360 van donar pas a experiències relativament petites; videojocs amb gràfics anacrònics en una època en què el 3D, el nombre de polígons en pantalla, l’alta resolució o la cerca del realisme omplien els nostres prestatges. Les eines de desenvolupament i la possibilitat d’autopublicar videojocs van donar pas a una nova fornada de jocs indie i un canvi de paradigma a la indústria.
La definició de joc indie és complicada, podríem de parlar de jocs de baix pressupost, fets per estudis petits o fins i tot per una sola persona. Podríem parlar d’experiències diferents, no pensades per a ser èxits de vendes, senzillament amb la intenció de fer sentir quelcom al jugador.
Sí, podríem dir que aquestes definicions són més o menys encertades.
Però potser no pensem en videojocs indies il·lustres, que, si més no, van començar com a indies abans de ser grans èxits, parlem de jocs com Minecraft (2011), considerat el joc més venut de la història o Doom (1993), un joc que va canviar la indústria del videojoc per sempre.
Als anys 80, la quantitat de jocs indie programats per microordinadors de 8 bits era immensa, cintes o disquets que anaven passant de mà en mà a les portes dels col·legis, com les drogues, però més addictius. Qui més qui menys, amb els anys, jugava amb BASIC intentant recrear jocs de paraules com Animal, Vegetal, Mineral o jocs de físiques com el mític Gorillas.bas.
Us sembla si tornem a l’any 2024? Sí, jo també ho penso.
La indústria del videojoc passa per un moment molt complicat, acomiadaments, tancament d’estudis o la saturació del mercat són conceptes que, per desgràcia, tractem setmana rere setmana al nostre programa.
D’aquesta crisi, no s’escapen els estudis i publishers independents i per aquest motiu és tan important un aplec de les característiques de l’IndieDevDay.
IndieDevDay és una festa, LA FESTA del videojoc independent del nostre país.
Les xifres parlen soles, 15000 visitants, continuant la tendència dels darrers anys on no para de crèixer l’assistència, més de 2200 professionals i més de 1000 reunions realitzades a l’àrea B2B.
Però aixó són només xifres, i no és del que us vull parlar avui.
L’IndieDevDay és un espai segur, a qualsevol nivell que us vulgueu imaginar, un esdeveniment on regna la diversitat, de persones, d’ideologies, d’identitats i com no, de videojocs.
A l’IDD hem pogut trobar molts jocs realitzats per estudiants, jocs fets en unos mesos per grups reduïts amb mecàniques més o menys interessants i gent amb tota la il·lusió del món per veure com algú agafa el teclat o un comandament i viu per primer cop aquelles experiències.
Els que ja portem moltes edicions visitant l’esdeveniment hem viscut, des de fora, com a simples espectadors, l’èxit i la caiguda de molts jocs i estudis.
Històries de com un Haneda Girl, que va guanyar el premi a millor joc de l’IDD 2022, s’ha reinventat completament, i aquest any hem pogut veure una nova (i espectacular) iteració d’un producte que ha guanyat el premi al millor Game Feel i que de ben segur triomfarà aquest pròxim 2025.
Però també hem pogut tastar jocs de renom internacional com Hotel Barcelona, de Hidetaka Suehiro, més conegut com a Swery.
Podem parlar d’estudis, i aquí permeteu-me que no digui noms, que han patit el maltractament dels seus publishers amb nul·les promocions o clàusules de recoup esfereïdores (el percentatge que cobrarà de les vendes el publisher); per no parlar d’acords que prometien flors i violes i mai han arribat, suposant, sovint, el tancament dels estudis. També hem vist males idees executades o grandíssims jocs que han patit la terrible desgràcia de sortir en una mala setmana.
Però, com deia, l’IDD és una festa, i, tot i aquesta situació tan complicada, durant els 3 dies que dura l’esdeveniment, ens trobem un oasi de pau i il·lusió.
Desenvolupadors, artistes, artesans, editors i visitants gaudim de la nostra comunitat, la comunitat de jugadors i creadors de jocs independents, que, acompanyin els números o no, es immillorable, per què d’alguna manera tots som companys en aquesta travessia i tots remem per tal d’avançar en aquest futur incert.
Per això, per aquest petit “Kitkat” de felicitat, no ens queda més que agrair, des d’aquí al Dani, la Laura, en Cris i a tot l’equip de l’IndieDevDay per deixar-nos participar de l’esdeveniment més bonic i necessari de la indústria del videojoc.
- Si ho llegiu amb la música dels Beach Boys i el seu God Only Knows, rememorant el final de Love Actually, l’article millora molt.
