Ascending Inferno està desenvolupat per l’estudi australià Oppolyon, i és el seu primer joc.
La sinopsi és la següent: la protagonista, Dani, és una jugadora de futbol que acaba de morir.
Quan arriba a l’infern, es troba amb el seu germà Vincent en forma de pilota i el qual amb la teva ajuda haurà d’anar ascendint per sortir de l’infern.
A veure com us ho puc explicar la meva experiència amb el joc. Cal dir primer que forma part del gènere “Foddian”, i us preguntareu… Què? Ara us ho explico. Aquest nom prové del joc Getting Over It with Bennett Foddy, on controles un personatge dins d’una caldera que, amb un estri, ha d’anar escalant una muntanya fins a l’espai exterior. En aquest tipus de jocs no hi ha punts de control, i un sol error pot fer-te caure fins a la base, fins i tot si estàs a punt d’arribar a la part superior.
Això és el que trobareu a Ascending Inferno. Si us agraden aquests tipus de reptes, endavant, proveu-lo! Personalment, però, considero que aquesta decisió jugable juga en contra seva. Aquí no puges una muntanya, sinó que avances pels nou nivells inspirats en La Divina Comèdia de Dante. El que em fa ràbia és que la mecànica de xutar la pilota-ànima del teu germà per ascendir en aquest món de pixel art en 2.5D és força gratificant i divertida. A nivell gràfic i de so, el joc està molt ben ambientat, i el pixel art és interessant i original.
Ara bé, les vegades que quasi has d’iniciar de zero quan ja estàs al nivell superior em sembla una mala decisió. Entenc que el que es busca és generar aquesta frustració, però no ho comparteixo. Si hi hagués punts de control, el joc gairebé es mereixeria un notable, però, sentint-ho molt, només li puc donar un aprovat. Si sou amants del gènere, probablement l’apreciareu més que jo, però per a mi és una pèrdua de temps que no estic disposat a acceptar.
