Es tracta d’una mera llegenda urbana… o d’una cosa molt més sinistra?
Si us parlem de Famicom Detective Club possiblement us quedareu igual, de què estem parlant, doncs? Es tracta d’una de les sagues més clàssiques de Nintendo, que malauradament no vam poder gaudir el públic occidental fins fa un parell d’anys quan es van reeditar The Missing Heir i The Girl Who Stands Behind, en format digital i en anglès.
Es tracten d’una barreja entre aventures gràfiques i novel·les visuals creades per Yoshio Sakamoto, creatiu amb una llarga carrera a Nintendo, amb algunes entregues de Metroid o Kid Icarus al seu currículum.
Doncs bé, fa unes setmanes i per a sorpresa de tothom, s’anunciava una nova entrega d’aquest Famicon Detective Club, es tracta d’Emio el Sonriente (en la seva traducció al castellà), un nou joc que es troba totalment traduït al castellà (i molts altres idiomes entre els quals no es troba el català), que també disposa de veus, això sí, completament en japonès.
A Emio el Sonriente ens trobem amb una història d’assassinats, el nostre protagonista serà un jove detectiu que haurà d’ajudar a la policia a trobar la causa i el culpable d’un homicidi d’un jove estudiant, que va aparèixer mort amb una bossa de paper al cap amb una cara somrient dibuixada. Esfereïdor, oi?
Doncs resulta que aquest cas pot estar relacionat amb uns altres assassinats que es van produir 18 anys abans i on òbviament no es va trobar el culpable.
L’argument és interessant i ens atraparà de seguida, com a bona novel·la de misteri, no seran pocs els sospitosos i les subtrames que s’obriran durant la nostra investigació.
Temes com l’assassinat, el suïcidi o el maltractament es tracten amb total naturalitat en aquest sorprenent joc de Nintendo.
Si sou habituals jugadores de novel·les visuals sabreu que les estructures solen molt similars, fons estàtics, molt de text i com a molt alguna opció per escollir el nostre camí. Doncs bé, Nintendo ha fet un pas endavant, si més no en la factura, afegint moltes animacions així com veus en tots els diàlegs per a cadascun dels personatges. Sens dubte es tracta d’una bona aposta de Nintendo per recuperar aquesta saga pràcticament desconeguda.
La principal pega que tinc amb el joc és la mecànica en si, disposarem de 3-4 opcions a l’hora de parlar amb els nostres personatges, parlar, mostrar algun objecte, rumiar o examinar l’escenari, i amb aquestes 4 accions, pràcticament a prova i error podem acabar el joc sense gaires complicacions. Només hi ha un parell de moments en què ens demanarà escriure amb el teclat virtual de la Switch algun nom, en qualsevol cas no hi ha possibilitat d’error, sempre que indiquem una opció incorrecta ens reconduirà la situació.
S’agrairia una mica més de dificultat de manera que ens faci estar més pendents de tot el que passa i el que es diu, de manera que realment puguem fallar en les nostres deduccions, cosa que la saga Ace Attorney, per exemple, fa a la perfecció.
Si voleu una novel·la visual, amb una bona història, per passar unes 12h tranquil·lament, Emio el Sonriente és una molt bona opció. Però no espereu convertir-vos en un nou Sherlock Holmes precisament.
